Abdelmalek Sayad. La doble ausencia. Anthropos. Barcelona. 2010. 429 pp.

Massa sovint passa desapercebuda l’íntima connexió entre els estudis de la immigració i els de l’emigració. Sistemàticament confosos formen, de fet, les dues cares de la mateixa moneda: emigren de les seves societats d’origen per esdevenir immigrants en la societat de destí, de manera que s’imposa l’anàlisi de les problemàtiques inherents a l’ordre social si realment hom aspira a fer-se càrrec realment de les causes últimes de l’emigració. Pocs com Sayad dominaven aquesta dimensió: sabent-se greument malalt va enviar a Pierre Bourdieu un feix de textos i un esborrany d’índex d’un llibre que havia de recordar que, abans que un fenomen acadèmic, la immigració és un fenomen social i polític. Per bé que centra la seva anàlisi en el cas particular dels algerians a França, tot lector trobarà claus de lectura en la línea del subtítol: “De les il·lusions de l’emigrat als patiments de l’immigrat”. Històries de patiment humà, de desarrelament i dificultat adaptativa, de lluita contra estereotips i prejudicis, de frustració i incomprensió, d’esforços no sempre recompensats que ens recorden que rere cada immigrat hi ha un ésser humà.

Francesc-Xavier Marín

Abdelmumin Aya – José Manuel Martín Portales. El Dios de la perplejidad. Herder. Barcelona. 2010. 115 pp.

Quan es viu l’experiència espiritual amb radicalitat el llenguatge adquireix la seva autèntica dimensió. La vivència mística d’Aya i Martín Portales els torna provocadors. En tenen prou amb 99 brevíssims capítols (la xifra dels Més Bonics Noms de Déu segons la tradició islàmica) per parlar del Misteri com a perplexitat. En tenen prou amb la insinuació, amb el llenguatge reduït a la mínima expressió per acaronar Déu. Quasi un llibre d’aforismes que, a diferència de la teologia i la filosofia que busquen certeses, convida més aviat a la meditació. Al veritable creient li han d’interessar més les preguntes que no pas les respostes. Contra la lògica tradicional, ells no parteixen de la realitat per postular Déu sinó que reflexionen exactament a l’inrevés: exploren la realitat per interrogar el Misteri. És l’espiritualitat meditada a partir de la Revelació, del Temps o de la Creació per definir l’ésser humà com a errant en el desert o nàufrag en la mar. Guiats per la Profecia a la recerca del rostre de l’Absent. Esplèndid llibre de diàleg entre creients fet des del silenci, magistral lliçó duta a terme des de la més sincera innocència.  

Francesc-Xavier Marín

G.Achcar – M.Warschawski. La guerra de los 33 días. Israel contra Hezbolá en el Líbano y sus consecuencias. Icaria. Barcelona. 2007.  108 pp.

A falta d’un nom millor, el conflicte entre Israel i el Líban que va tenir lloc entre el 12 de juliol i el 14 d’agost de 2006 és conegut com la guerra dels 33 dies. Però no es tracta simplement d’una baula més en una llarga sèrie de conflictes: la sexta guerra israelo-àrab (1948, 1956, 1967, 1973, 1982, 2006) o la tercera ocupació del Líban (1978, 1982, 2006). Gran part de la seva singularitat rau en el fet que es tracta de la primera vegada que Israel abandona una guerra, en paral·lel a com Israel es va retirar “voluntàriament” del sud del Líban el 2000 després de 18 anys d’ocupació. Les causes es trobaran constatant que, més enllà de la constitutiva precarietat de l’Estat libanès, ara ha entrat decididament com a carta de joc en les tensions entre Washington, Damasc i Teheran, entre Hizbol·là i Tel Aviv, entre Occident i el Pròxim Orient.

Francesc-Xavier Marín

Adela Cortina. Ética de la razón cordial. Educar en la ciudadanía en el siglo XXI. Nobel. Oviedo. 2007. 270 pp.

Una evolució coherent condueix de l’ètica mínima que l’autora va publicar fa 20 anys a aquesta ètica cívica entesa com a una ètica de màxims. Tant en un cas com en l’altre es tracta d’analitzar les possibilitats de la convivència en les nostres societats plurals i complexes. L’objectiu és, doncs, la construcció d’una ètica de les persones en tant que ciutadans, és a dir, capaces de donar raó argumental de les seves conviccions i decisions. Una ètica més que procedimental que, estructurada al voltant de la intersubjectivitat, eviti els esculls del subjectivisme, del relativisme i del fonamentalisme. Una ètica cordial que no es limiti al món de les normes sinó que s’aventuri en l’univers dels valors que reclamen les condicions del segle XXI: el multiculturalisme, l’ètica aplicada, la consciència democràtica dels ciutadans, l’ètica global.

Francesc-Xavier Marín

Cavarero, A. Horrorismo. Nombrando la violencia contemporánea. Anthropos. Barcelona. 2009. 203 pp.

Es difícil decidir si ens ha tocat viure un temps més pacífic o més violent que abans. No hi ha dubte que la tecnologia posada al servei de la violència incrementa exponencialment la seva magnitud, i que la seva presència en els mitjans de comunicació de masses li confereix una repercussió a vegades desmesurada. Però aquí a l’autora li interessa insistir en aquell tipus de violència que, per la seva repugnància, es vincula més al camp semàntic de l’horror que al del terror. És “horrorista” aquella violència que, apuntant a la casualitat de la víctima, multiplica la imprevisibilitat de les circumstàncies possibles però identifica la singularitat de qui la pateix. Sota els símbols de Medusa i Medea, trobem la violència “horrorista” en tots aquells casos en què les víctimes, inermes, esdevenen éssers humans en dissolució: els genocidis de tot tipus, les modernes guerres que causen “danys col·laterals”, el màrtir que se suïcida sacrificant a qui està al seu costat o els torturadors deshumanizats. L’“horrorisme” impacta d’una manera brutal precisament perquè qui l’aplica no es limita a la destrucció de la víctima, sinó que sucumbeix a la indiferència davant del patiment aliè. Segons l’autora, hem assolit un grau de deshumanització tan elevat que els conceptes tradicionals per referir-se a la violència (guerra, terrorisme…) resulten disfuncionals perquè posen l’accent en l’objectiu dels assassins en comptes de considerar el patiment de les seves víctimes.

Francesc-Xavier Marín 

Agustí Cortés. Creure: la força del testimoniatge. Centre de Pastoral Litúrgica. Barcelona. 2013. 166 pp.

La recopilació de les breus glosses que el bisbe ha escrit per al Full Dominical recorden que el procés de seguiment del camí de la fe passa necessàriament per la conversió.  D’aquí que reculli exemples de personatges diversos des de tots els punts de vista: homes i dones de tots els segles, de tots els continents i de totes les religions. Persones a qui la trobada amb Jesús els ha transformat, els ha proporcionat un poderós motiu per viure i que poden servir-nos d’exemple a l’hora de transitar en aquest temps complex que ens toca de viure. Com recorda el bisbe Agust Jesús no va venir a ensenyar la Veritat sinó a ser-ne un testimoni. I és que la Veritat no es transmet sinó que es testimonia.

Francesc-Xavier Marín 

Albert Londres. El judío errante ya ha llegado. Melusina. Santa Cruz de Tenerife. 2012. 270 pp.

Hi va haver un temps en què el periodisme no simplement informava de l’actualitat sinó que proporcionava les dades precises per interpretar els fenòmens. És el cas d’Albert Londres (1884-1932), un precursor del periodisme d’investigació que va viatjar arreu del planeta buscant respostes. El 1929 es desplaça al ghetto de Londres per tal d’acompanyar els jueus que, animats per les proclames de Theodor Herzl, viatgen a Palestina travessant tota Europa. Amb un relat impactant, literàriament directe i emotivament autèntic, el periodista va saber copsar els sentiments confrontats dels jueus, escindits entre un hipotètic reconeixement polític i l’esperança de construir una nova pàtria. Història del drama de la misèria i de l’idealisme, de l’antisemitisme i la supervivència. Quasi un segle després els conflictes continuen caracteritzant aquella banda del món, però Albert Londres assegurava que al Pròxim Orient després d’una negativa encara és possible mantenir una conversa.

Francesc-Xavier Marín

Moliner, A. «Pluralismo religioso y sufrimiento ecohumano. La contribución de Paul F. Knitter al diálogo interreligioso». Editorial Abya Yala. Quito. 2006. 182 pp

Es significatiu que no hi hagi cap traducció de les obres de Knitter ni al català ni al castellà. D’aquí l’interès del llibre que aquí presentem i que ofereix una àmplia anàlisi d’aquest original teòleg compromès en el diàleg interreligiós. La crítica situació en què la tecnociència i la globalització situa l’ésser humà obliga a compaginar dialècticament allò que Knitter anomena la “dipolaritat dinàmica”, és a dir, la pobresa i les religions. Si no es compagina la teoria i la praxi en ordre a l’alliberament de tota forma d’opressió, la pretensió salvífica de les religions queda en entredit. És el que constatem en l’ús (abús) de la religió com a font de conflictes. Per tant, el diàleg interreligiós passa fonamentalment per la promoció del benestar de tota la humanitat i del tot el planeta. No hi ha pau sense justícia, ni justícia sense diàleg. Tal com ho formula teològicament el propi Knitter, cal començar per un pluralisme unitiu de les religions per arribar a un model religiós correlacional que apel·li a la responsabilitat global.

Francesc-Xavier Marín

Alberto de Mingo Kaminouchi. Símbolos de salvación. Redención, Victoria, Sacrificio. Sígueme. Salamanca. 2007. 158 pp.

El pas del temps és capaç, fins i tot, de desgastar les paraules. En efecte, els canvis en els contextos culturals poden comportar també alteracions en el sentit original dels conceptes. Aquest fenomen es produeix també a l’interior de les vivències espirituals arribant a afectar idees teològiques nuclears: què significa sentir-se salvat?, com interpretar l’expressió “Jesús és el salvador”? Aquest és el repte que afronta l’autor escollint alguns dels símbols principals emprats en l’àmbit cultural del Nou Testament per expressar la plenitud que deriva  de la irrupció de Déu. Altres símbols podrien haver-se escollit (rescat, adquisició, compra, alliberament, justificació, perdó, purificació, remissió, reconciliació, filiació, divinització, expiació…) però, segons l’autor, els tres tractats en aquesta obra són els que millor poden respondre les preguntes sobre on trobar la salvació, com viure-la i cap a quin destí ens condueixen. En efecte, per bé que pugui discutir-se el rerefons neotestamentari del concepte de redempció, aquests símbols identifiquen situacions d’opressió que són superades a través de la donació de sentit. Aquesta és la gran lliçó del llibre: la lluita humana per l’emancipació, llegida des de la fe, es revela com a presència alliberadora de Déu. Tot esforç sincer de lluita i tota actitud honesta de lliurament mostren l’acció benèfica de Déu: no poder sinó servei, no destrucció sinó regeneració, no immolació sinó donació amorosa.

Francesc-Xavier Marín

Alberto Vitali. Óscar Romero. Pastor de corderos y lobos. San Pablo. Madrid. 2012. 318 pp.

Suggerent reconstrucció de l’autobiografia d’un dels personatges clau del cristianisme llatinoamericà del segle XX que, sense amagar la complexitat del personatge, reflecteix de manera diàfana la conversió de l’arquebisbe de Sant Salvador i la seva encarnació de l’opció pels pobres. A destacar la completa presentació del context on Romero adquireix la seva veritable identitat a través del testimoni dels marginats i la denúncia profètica de tota mena d’explotació.

Francesc-Xavier Marín