Karl Heinz Menke

Karl Heinz Menke. Teología de la Gracia. El criterio del ser cristiano. Sígueme. Salamanca. 2006. 302.pp.

L’escolàstica neotomista, mirant d’expressar la gracia divina en conceptes, va contribuir a que el terme caigués pràcticament en desús. No van ser gens positives tantes distincions: gràcia creada i increada; del Creador, del Redemptor i de l’Esperit; exterior i interior; del ministeri i de la santedat; sanadora i santificant; habitual i actual; prevenient i subsegüent; operant i cooperant; suficient i eficaç; natural i sobrenatural… Menke, guardant distància de la tesi de sant Agustí (la gràcia com a acció immediata i invisible de Déu en l’ésser humà), la identifica més aviat amb l’acció de Crist que revela el Déu trinitari. Així, partint de la concepció de Rahner, s’integra la reflexió sobre la gràcia en el context de la cristologia, la doctrina trinitària i l’antropologia. El terme ja no designa un efecte de l’acció de Déu sobre l’ésser humà sinó l’autocomunicació de Déu que, identificant-se amb Jesucrist i mitjançant l’Esperit, arriba a tota la humanitat. D’aquesta manera es redescobreix que és en la determinació de les relacions de cadascú amb Déu on es decideix el significat de Déu. No es tracta de la qüestió sobre l’essència del cristianisme ni de la qüestió sobre allò que és distintivament cristià, sinó d’esbrinar allò que a un cristià el fa ser cristià: no una veritat sobrenatural ni un anhel racional o sentimental sinó la mirada posada en Déu.

Francesc-Xavier Marín